Quan el poeta i professor Jaume Subirana va tornar de la seva estada a la Chicago University em va portar un regal inesperat: la Visitor Guide de l’Art Institute Chicago (AIC), un dels millors museus del món, perquè a la portada hi figura, com a imatge de reclam, el Sant Jordi i el drac de Bernat Martorell.
El Sant Jordi i el drac de Bernat Martorell és una de les dotze obres de visita imprescindible de l’AIC juntament amb l’Autoretrat de Van Gogh, la parella dels American Gothic de Grant Wood i els Noctàmbuls d’Edward Hopper. Amb d’altres de Picasso, Remedios Varo o Cindy Sherman configuren la dotzena d’obres per visitar si només es disposa d’una hora de temps. Que el Sant Jordi i el drac en sigui una de les dotze confirma el seu caràcter excepcional.
Excepcional dins del conjunt d’obres de l’AIC i excepcional perquè és una de les obres més valuoses del gòtic internacional. Sant Jordi i el drac executat entre 1434 i 1435 havia format part del retaule de Sant Jordi de la capella del Palau de la Generalitat. El 1867 figurava a la col·lecció privada del Baró de l’Albi, Francesc de Rocabruna i a la mort d’aquest va ser desmembrat. En l’actualitat se’n coneixen sis taules; les quatre laterals que narren el martiri del sant es troben al Museu del Louvre; la que corona el retaule i que representa la Mare de Déu i les virtuts cardinals és al Museu d’Art de Filadèlfia i la central és a Chicago.
Sant Jordi i el drac havia estat exposat al Palau de Maricel. Va ser adquirit per Miquel Utrillo per a la col·lecció de Charles Deering el 1917 a qui llavors n’era el propietari, el polític i col·leccionista vilanoví establert a Barcelona, Josep Ferrer-Vidal i Soler. En va pagar cent mil pessetes, més altres cinc mil a l’antiquari Tachard, que va actuar d’intermediari. La taula va ser ubicada al Saló Blau; lluïa col·locada entre les dues escales que comuniquen amb el Saló d’Or, acompanyat a banda i banda del retaule de Sant Cristòfol, de Martín de Soria, i la taula de santa Àgata, i envoltada de la gran col·lecció d’art medieval de Deering, en la que destaca l’altar de Quejana.
Per bé que el compromís de la venda havia estat que el retaule no sortiria mai de Catalunya, per manca d’una legislació protectora del patrimoni el tracte va resultar paper mullat. Quan el 1921 Charles Deering va desmantellar Maricel exercint el seu legítim dret de propietari va dipositar la gran part de la col·lecció a l’AIC en condició de préstec. Per al director de la institució, Robert B. Harshe, va ser una de les fites més destacades del seu mandat. Harsche, que coneixia bé la importància de la taula, l’any següent li va dedicar un reportatge al butlletí del museu, amb la imatge de la taula a la coberta. El 1924 les filles de Deering, Bàrbara i Marion, van passar a ser-ne propietàries, però no van aixecar el dipòsit, i el 1933 en van fer donació. Actualment, la taula compta amb una llarguíssima bibliografia, però mai no ha sortit de l’AIC. Quan el 2012 el MNAC va organitzar una exposició sobre el gòtic català internacional les altres cinc peces, les quatre del Louvre i la de Filadèlfia, hi van ser presentades però no la de Chicago.
Les sales actualment denominades The Deering Family Galleries mostren la major part de la col·lecció d’art medieval de Charles Deering, i Sant Jordi i el drac n’és la peça central. És una obra bellíssima pel desplegament i l’elegància de la gamma cromàtica de Bernat Martorell. Ho és també pel relat pictòric: pel contrast entre l’armadura fosca del sant i la blancor de la capa i del cavall; la feresa del drac d’urpes i dents afilades intensificada amb l’agressivitat de les ales negres enfront de la serenitat del cavaller; la dolcesa expressiva de la princesa, l’actitud expectant dels personatges nobles i de la ciutadania; el detallisme descriptiu del castell i de la vall; l’intent de plasmar un paisatge més enllà del primer pla narratiu.
No em cansaria de contemplar aquest Sant Jordi. És cert que la nombrosa iconografia d’aquest sant tan nostrat és d’un alt nivell artístic, però en el cas del de Martorell ens trobem davant d’una obra mestra d’abast universal.
