“Ja són tants los que vui fan de poetes
que ens faltaran llorers per a corones”.
Josep-Vicenç Garcia, rector de Vallfogona de Riucorb
Sempre m’ha meravellat que la Sitges bombardejada des de mar per les tropes del capità castellà Joan de Garay durant la Guerra dels Segadors es recuperés tot just acabada la guerra, fos capaç d’edificar l’església parroquial actual i, en pocs anys, fes construir el bellíssim conjunt d’altars barrocs i l’orgue. L’empenta de la població del segle XVII va ser enorme, aquest segle segons com tan gris. Tot i estar sotmesa al règim feudal de la Pia Almoina de la Catedral de Barcelona, se les va desempallegar per revifar i mirar endavant seguint el cànon estètic modern de l’època, que era el barroc. Tot i les divisions internes, que ja existien, vam ser capaços de progressar i d’edificar una icona religiosa i arquitectònica que persisteix fins avui. El triomf del barroc, segons com es miri. Uns segles més tard, quan els escamots van arrasar patrimoni i vides humanes l’estiu de 1936, el cap de la brigada municipal d’obres, Jaume Daví, ajudat per alguns homes compromesos amb les arts i el patrimoni –i em consta que alguns més aviat descreguts– van salvar els altars barrocs perquè eren obres d’art sufragades pel poble, els van desmuntar i els van traslladar a Maricel, el barroc va triomfar per segona vegada a la vila.
Aquesta setmana s’ha presentat l’Any del Rector de Vallfogona dedicat a un il·lustre personatge que ha considerat la caricatura del barroc protagonitzant un anecdotari sovint apòcrif, amanit amb acudits de tota mena i brandant d’estendard d’una poesia on l’anècdota més nímia era elevada a categoria. La imatge del clergue faceciós, murri, sorneguer i versaire ni de bon tros no li fa justícia. Perquè Josep Vicenç Garcia, (1579 – 1623), de família tortosina és autor d’una obra excepcional que ja va gaudir de fama i prestigi en vida. Va aplicar l’estètica moderna del moment a una obra literària ambiciosa i escrita íntegrament en català, fet que té mèrit perquè ja en el seu temps, degut a la importància i influència del segle d’or castellà, molts autors van canviar de llengua literària. Garcia i uns quants d’altres no només no ho van fer sinó que van mantenir els estàndards de qualitat. És gràcies a ells que avui dia existeixen edicions i reculls de la literatura barroca catalana. El triomf del barroc en format literari.
Ja en vida, el rector de Vallfogona va gaudir d’una consideració notable i va ser reconegut com un autor de qualitat excepcional, fama que va conservar fins a dos segles més tard. La Renaixença va canviar de visió sobre la seva obra, fins llavors el gran referent de la poesia catalana i va ser desplaçat per la figura costumista barrilaire i satírica. Però malgrat tot, la fama d’home culte i bon poeta persistí. Ja en ple segle vint personatges com Martí de Riquer o Joaquim Molas el van situar com el referent de la literatura barroca al sistema literari català.
Devem a Domènec Corbella i a Enric Querol i Coll diversos estudis sobre Garcia i al professor Albert Rossich la dedicació que li ha professat estudiant i editant la seva obra, mentre que poetes com Albert Roig, Enric Casassas i Josep Pedrals n’han reivindicat el llegat poètic. El triomf, definitiu, del barroc i del seu gran poeta. La commemoració d’enguany promet, a la vista de les activitats en curs i programades que depassen la geografia de les terres Ponent i de la Catalunya interior i s’estenen arreu del país amb el comissariat entusiasta del poeta Pedrals. L’esment als altars barrocs de Sitges en relació amb el Rector de Vallfogona no és cap casualitat, sinó la voluntat de deixar constància d’un art que ha estat menystingut i en perill de desaparició i d’un gran escriptor reduït a l’imaginari satíric i anecdòtic. El barroc triomfa, torna a estar de moda i això no fa més que començar.
