“No ho veig gaire clar”
Joan Pere Viladecans
Si estem d’acord en que cal debatre sobre el present per entendre el passat immediat i per aclarir el futur, el dossier que ha publicat aquest octubre Serra d’Or, amb coberta còmplice de Joan Pere Viladecans, sobre la cultura durant el procés independentista és un document de primera referència. Va ser concebut i coordinat pel fins fa poc director, en Francesc-Marc Álvaro amb la voluntat de tractar l’impacte del procés independentista sobre el sistema cultural català perquè “ha arribat l’hora de començar a fer balanç”. Ell, Jordi Bianciotto, Ignasi Gozalo-Salellas, David Castillo, Júlia Ojeda Caba i jo mateixa ens hi vam esplaiar de bon grat. El resultat ha estat un conjunt d’opinions plurals i coincidents en bona part, i no faré d’espòiler perquè tots els articles fan de molt bon llegir.
Serra d’Or ha tingut l’encert d’organitzar un debat obert aquesta setmana a l’Espai Línia de Barcelona. Se’ns hi va convocar comptant amb la introducció d’en Francesc-Marc, les intervencions de Júlia Ojeda Caba, Marc Roig –autor d’un interessant assaig sobre Barcelona, cultura sense capital, totalment vigent– i la meva, i la participació de l’actual director de Serra d’Or, el periodista i filòleg Joaquim Noguero. Entre la mesa i el públic, tres generacions de persones interessades en la cultura. A destacar la valenta, compromesa i rupturista Generació dels setanta, amb l’artista Joan Pere-Viladecans, el poeta Francesc Parcerisas i el crític literari i escriptor Àlex Broch. El debat es va enriquir des dels diversos punts de vista en els que el fet generacional no en va ser gens aliè.
La cultura, amb els ulls i la ment focalitzats a l’endemà del Procés bascula com en la metàfora de l’aigua de la piscina. Més política o més cultura? Perquè si a la piscina es descompensen les proporcions de l’aigua i del clor la toxicitat està assegurada. La metàfora corrobora la situació. A un cantó de la balança un sistema cultural desarticulat i infrafinançat; un Ajuntament de Barcelona que fa anys ha renunciat a exercir de capital del país a canvi d’un cosmopolitisme més aviat impostat; una doble política dirigista de la Diputació de Barcelona finançant el vaixell cosmopolita insígnia de la ciutat del CCCB (on cap C no correspon a Catalunya) d’una banda i donant suport a les polítiques culturals dels municipis a partir de determinades premisses d’altra; un concepte de la cultura per part dels mitjans de comunicació públics que ens aboca al pensament únic de l’entreteniment; una cultura que es defineix per la lògica de l’autoreferencialitat (Gozalo-Salellas)… i la llista s’allarga.
Durant el Procés la cultura no ha ocupat un lloc central en la política catalana, però és que la centralitat ja l’havia perduda abans. Una lectura dels programes electorals dels principals partits mostra com l’han situada en llocs subsidiaris d’altres conceptes. Ha perdut fins i tot l’espai propi i la denominació en estructures dels governs locals i supralocals. A la mesa del Govern els vuit titulars de la Conselleria de Cultura han batallat inútilment per retornar a una situació pressupostària anterior a la crisi del 2008 i, malgrat els avenços en base a la xifra del 2 per cent, encara no s’hi ha arribat. Podríem cercar-ne les causes però són pitjor els efectes.
Des d’una visió necessàriament holística, la cultura es mou entre la marginalitat en el debat polític i la instrumentalització per part d’aquest. L’ecosistema és ampli i canviant mentre que els sistemes culturals són fragmentats estructuralment i competencialment, sovint regits per falsos consensos. La precarietat i la desprofessionalizació assetgen els sectors, especialment el públic. A l’altre plat de la balança, “el carrer bull” (Júlia Ojeda Caba), la quantitat i qualitat de la creativitat arreu del país és una realitat tan esplèndida com poc articulada; el medi associatiu que mou centenars i milers de persones ha viscut un creixement i una evolució que li atorguen un potencial immens, i la vida continua. La solució està en equilibrar els components de l’aigua de la piscina. Seguim…
