“En la flor de la ginesta
Catalunya m’ha parlat;
m’ha parlat de la gran festa
de la nostra llibertat”.
Joan Maragall
M’agrada la dita, per raons diverses. Fonèticament és sonora, contundent i agraïda. En la cultura popular evoca el temps de la sega, i el temps de festa, de revetlla i de revolta: “per quan vingui un altre juny/ esmolem ben bé les eines”, que diu l’himne nacional de Catalunya. La dita és contundent i l’himne la rebla. Perquè va ser un 7 de juny de 1640 quan els segadors revoltats per les males condicions de vida arran de la Guerra dels Trenta Anys, principalment per l’ocupació dels terços de l’exèrcit reial, van entrar a Barcelona iniciant la Guerra dels Segadors contra la política centralista, uniformista i absolutista del Comte-Duc d’Olivares. Guerra que, sigui dit de passada, Sitges va patir especialment pel bombardeig i per l’ocupació de la Vila per part de les tropes castellanes. Va ser una revolta autènticament popular que va derivar en la guerra perllongada fins 1652, quan amb la denominada Pau dels Pirineus es va produir la partició de les comarques del nord de Catalunya, que van passar a domini francès. D’aquella guerra en va quedar l’himne d’Els Segadors que el poeta Emili Guanyabéns va modernitzar i que el cor de la Catalunya Nova dirigit per Enric Morera va enregistrar per primera vegada l’any 1900.
Aquest és el juny de la falç al puny, el de l’or groc de la ginesta, el del Corpus de Sang que invoca l’imaginari que ha perdurat en el refranyer popular, en la poesia, en la música. La sardana de Juli Garreta, Juny; el cant composat en lletra i música per Josep Anselm Clavé per a cor de veus soles Pel Juny, la falç al puny; el poema de Verdaguer, Nit de sang, o els versos de Joan Maragall que encapçalen aquest article, són alguns dels testimonis del que ha perdurat en l’imaginari col·lectiu del país.
També el juny és temps de festa després de les jornades de la sega, i els costums agrícoles relliguen el refrany amb tot un seguit de tradicions i creences de la cultura popular en relació amb la collita, les primeres espigues, l’or del blat madur, l’ampli espectre de costums que ja queden només en la lletra escrita però que quan arriba aquesta època de l’any circulen de nou per les xarxes socials i pels articles sobre aquesta època de l’any.
El mes de juny culmina en el solstici d’estiu, en la nit més màgica de l’any, que és la Nit de Sant Joan, la de la Diada Nacional dels Països Catalans. És la celebració de la comunitat de llengua i cultura de les terres de parla catalana, de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar, d’Andorra a l’Alguer, o de Pollença a Roses, com escriu el poeta Joan Alcover als versos de L’espurna, fent referència a les fogueres que s’estenen i il·luminen les terres de parla catalana agermanades per la llengua comuna: “La llengua: ella l’ha fet, el gran prodigi [d’unir] d’un sol batec des de Pollença a Roses, / els milions de cors de nostra raça”. Una nit de les fogueres que, partint de la Flama del Canigó, es van expandint arreu i que el poeta Joan Maragall va saber descriure amb esperit vibrant:
Ja les podeu fer ben altes
les fogueres aquest any
cal que brillin lluny i es vegin
els focs d’aquest Sant Joan.
Cal que es vegin de València,
de Ponent i de Llevant…
I en fareu també en la Serra
perquè els vegin més enllà…
i el crit d’una sola llengua
s’alci dels llocs més distants
omplint els aires encesos
d’un clamor de Llibertat!
Mentrestant, el poeta Joan Salvat-Papasseit evoca una nit de Sant Joan de festeig, amorós i eròtic en la celebració de la vida que, mentre escrivia el poema, se li anava fonent…
Sant Joan
noça i bateig de sang!
Les noies riuen amb llur galant.
Quina vesprada
festa pel cor:
cada abraçada deixarà enyor,
cada besada un infant nou.
Pluja de ruda sobre els pitralls,
qui diu l’amada,
qui diu l’amant.
El càntir s’ompli
d’aigua amb anís,
que es vessi tota
sines endins.
No hi haurà festa si el foc no és alt,
si molt no es besa
i l’amor es plany.
A la fontada vinguin cançons
la matinada veurem el sol:
haurem menjada coca amb llardons.
De la falç al puny al blat i a la ginesta, de les fogueres que s’entreveuen turons enllà fins les cançons i les nostàlgies, la riquesa de l’imaginari popular que perviu i es renova forma part d’una manera de viure el sentit i la plenitud de les festes populars. I, per si de cas, no deixin d’escoltar la veu de Joan Manuel Serrat en aquella cançó entranyable, Per Sant Joan.
Bona revetlla!
