Santa Tecla a casa

- Publicitat -

Fa un parell d’anys, en el transcurs del dinar que vam celebrar les expendonistes de Santa Tecla –enguany ja en fa una vintena que el celebrem–, la Tea Hill i la Vinyet Ferrer van tenir la bona pensada de recuperar i posar al dia una de les tradicions més íntimes i familiars de la cultura religiosa popular, que consisteix a fer circular per les cases una capelleta amb una imatge devocional. La idea era dotar Santa Tecla d’una capelleta de fusta, com les d’abans, amb la representació de la seva imatge. Una capelleta que es plega i desplega per facilitar el transport casa per casa i que, desplegada, es col·loca en un dels llocs més visibles de la llar i s’acompanya de flors, llum i dels objectes que cada família hi vol dedicar per acompanyar-la. Les capelletes circulen per subscripció i fan estada d’una setmana en cada casa. Es rep de qui l’ha tinguda la setmana interior i, al cap de vuit dies, qui l’ha rebuda l’ha de portar a la casa següent.

Fa un any que la capelleta de Santa Tecla ja té casa. És rebuda en 56 domicilis sitgetans, representats per 56 titulars. La majoria són dones, però també hi ha homes que s’han sumat a la tradició. I no cal haver estat pendonista de Santa Tecla per subscriure-s’hi. La idea de la Tea Hill i de la Vinyet Ferrer va córrer com la pólvora i en poc temps hi va haver una llista de 52 persones per rebre la capelleta de la Santa a casa, a la qual s’hi van sumar quatre institucions que tenen cura de la nostra gent que necessita especial atenció: l’Hospital de Sant Joan, la residència Les Magnòlies, la residència Sitges Park i la Fundació Ave Maria. De seguida es va omplir el calendari de l’any natural i hi ha llista d’espera. La capelleta de fusta procedeix dels Encants, va ser restaurada per Pep Pascual i l’artista Roby va modelar la imatge, una mica més xica que la que aquests dies té tot el protagonisme al carrer i a l’Església parroquial i que va ser obra de Josep Maria Camps i Arnau el 1948.

La capelleta de Santa Tecla es va posar en circulació començant el seu trajecte per l’Hospital de Sant Joan i ja ha fet la volta completa. Els amics de Santa Tecla mantenen un xat a WhatsApp on pengen la fotografia de la capelleta a casa, es transmeten les notícies que fan al cas i configuren una comunitat de nova creació devocionària popular. Com que cada casa és un món, fa goig veure les diferents instal·lacions, sempre aplaudides per la resta amb comentaris d’afecte i elogi, perquè dins de l’enorme i íntima senzillesa de cada altaret casolà s’hi entreveu una mirada que uneix passat i present, tradició i voluntat de perpetuar-la, i la forma amb què cadascú ho palesa. És el gest i la imatge d’una intimitat compartida.

La capelleta de santa Tecla que va passant de casa en casa per aquest Sitges tan complex i complicat del segle XXI em remet a una exposició que fa uns anys va organitzar el CCCB que es titulava Les cases de l’ànima, en la qual es mostraven maquetes arquitectòniques del món antic. M’agradava el concepte de la casa com a embolcall, refugi, aixopluc, de l’ésser humà que, en qualsevol edat de la humanitat i dels temps, ha construït un espai propi per habitar i que ha derivat cap a la fundació de poblats i ciutats. La casa de l’ànima té el seu nucli en un espai íntim que, al seu torn, dóna entrada als esperits i divinitats protectores. Assimilar la idea de les cases de l’ànima a les capelletes devocionals, com la de Santa Tecla, conserva alguna cosa d’aquest esperit atàvic individual i alhora comunitari que ha convertit en realitat la recuperació d’una tradició que unes dècades enrere era plenament vigent en moltes cases de Sitges.

Quan la capelleta va arribar a casa, aquesta primavera, la vam instal·lar al rebedor, sobre un cobertor de puntes de ganxet fet a mà, envoltada de clavells i buguenvíl·lies del jardí. Un dels gerros de buguenvíl·lies esclatants l’havia obtingut la meva mare quan portava les seves torretes a l’Exposició de Clavells i, recolzant-s’hi, una icona de Sant Jordi. Era el record dels meus pares acompanyant Santa Tecla. Van ser uns dies com si hagués tornat a alguna plàcida i clara edat de la infantesa.

Articles relacionats