JORDI CASTAÑEDA
Avui en dia, l’ocurrència ha de cabre en els escassos espais d’un tuit. Els vídeos dels informatius, millor que siguin de menys de dos minuts. Els polítics professionals saben que cal fer declaracions de 20 segons, perquè aniran bé per a la crònica de ràdio o de televisió. Tot va ràpid. Fins i tot recordo en Jofre Vila (un gran amant de les converses llargues) mostrant-me orgullós que el seu Carrusel del Prado tenia un ritme ràpid, trepidant, que no podia passar de l’hora. Com a bon home d’escena, devia haver detectat que aguantar l’atenció més d’una hora és difícil, només a l’abast de grans treballs o de grans professionals. Que el públic visqui amb intensitat i entusiasme una hora sempre és millor que no pas veure com s’allargassa el temps i no saps amb quina posició posar-te a la butaca. El públic, vet-ho aquí.
Jo que mai no he organitzat gaire cosa, sí que m’ha agradat assistir de públic a molts esdeveniments. I penso que aquesta és una figura a reivindicar. Sovint traiem pit lloant el nostre caràcter mediterrani, de festa al carrer, i en moltes ocasions no ens adonem que el públic és un eix fonamental de tot això.
El públic és essencial per entendre el Carnaval, per exemple. On gaudeixen més les colles de ploma, ballant davant d’un nombrós públic o passant per carrers sense gent? Quin sentit tenen les colles de fardo si no és el de poder interactuar amb el públic? Què millor que no haver d’explicar a la TV de què va cada colla perquè el públic ho capta a la primera? Quina certificació pot ser més gran que un aplaudiment espontani a alguna de les crítiques del Carnestoltes en el Predicot?
L’existència dels espectadors dóna sentit a tot plegat. La presència d’un públic que segueix, que aplaudeix (o no), que comenta i aprova o desaprova allò que veu –des dels versos d’uns Diables fins al Predicot d’un Carnestoltes– és un factor determinant. El poble és qui fa la festa i en una festa tan participativa com el Carnaval això té plenament sentit, però cuidar el públic és el que li posa rúbrica a tot plegat. Considero que els canvis horaris del Carnaval i farcir d’activitats el dia ha estat clau en els últims anys a Sitges, amb una Cursa de llits com aportació estel·lar i que em té el cor robat. Tan important és el públic que a Vilanova, on el dimarts teníem un Vidalot que omplia de disfresses la Rambla, es va tractar tan malament l’espectador (a cops, físicament i tot) que va desaparèixer i amb ell el Vidalot va anar cap avall.
Traiem pit lloant el nostre caràcter mediterrani, de festa al carrer i no ens adonem que el públic és un eix fonamenta
Com dèiem al principi, avui el públic s’ha acostumat a continguts curts i intensos, com aquelles sopes de sobre que es fan en un no-res. Afortunadament, la gent també respon quan una bona pel·lícula, un bon documental o un gran reportatge els exigeix més. Igual com també podem sortir feliços d’un menú de tast de dues hores a un restaurant d’estrelles Michelin, malgrat que normalment tirem més d’altres tipus de cuina.
El cas és, però, que quan ens plantegem un format llarg, s’ha de fer molt bé perquè el públic no desconnecti. Més d’un cop, a Sitges, m’han dit “jo diumenge veig la primera part de la rua i dimarts, com que canvien l’ordre, veig l’altra meitat”, un sistema que no deixa de ser la confirmació que després d’una hora llarga de rua… tan sols la militància, la curiositat de veure el parent, l’amic o el conegut fa que les graderies no es buidin.
Res d’estrany que no hagi vist també en altres bandes. Recordo una diada castellera a Valls (bressol dels castells!), on la gent vallenca del meu voltant començava a desfilar després de la segona ronda. En els darrers anys, però, els castells han intentat agilitzar les diades per fer-les més atractives al públic, que en moltes places és ben escàs. Un exercici que crec que hauria d’estar en el cap de qualsevol organitzador. Una mirada “vist des de fora”, que tenia en Jofre amb el seu Carrusel i que és determinant per no caure en l’autocomplaença i millorar d’any amb any.
