El 1986 les darreres propietàries, Josefina i Rosalia de Dalmau, van cedir casa i hort a la Diputació de Barcelona a canvi d’un vitalici. El 1988 la Diputació va cedir l’hort a l’Ajuntament de Sitges, que hi va fer entrar la piqueta i va destruir l’hort del segle disset i el jardí romàntic per fer-hi la plaça dura que avui el caracteritza. Diuen que la Josefina i la Rosalia ho contemplaven plorant perquè elles havien cedit la propietat amb la idea que la Diputació la conservaria. Si des d’algun lloc del cel de Sitges veuen què se n’ha fet, de l’hort i del casal, les lamentacions deuen ser de dimensió còsmica. Can Falç és, juntament amb l’Església Parroquial, el casal més antic de la Vila.
Amb la mort de la darrera propietària Josefina de Dalmau i Centenera l’any 2000 els representants de la Diputació van canviar els panys d’accés i van tancar l’edifici físicament –iniciant-se el procés de degradació sistemàtica– i simbòlicament en un mur de silenci, llevat de moments puntuals, que perdura. Des d’aquella data s’hi van fer escasses actuacions, sempre d’emergència i insuficients. La descurança i la destrucció han estat sistemàtiques i implacables. En són responsables la propietat de l’edifici que pertany a la Diputació de Barcelona i l’Ajuntament de Sitges que ha de vetllar del patrimoni públic.
La cessió al Consorci del Patrimoni de Sitges
Quan el 2015 Can Falç va ser cedit al Consorci del Patrimoni de Sitges sense el traspàs de mitjans econòmics suficients per resoldre els dèficits de reparació i manteniment. Des dels Museus de Sitges i amb una dotació inicial es va fer una operació de sanejament de la part de la planta baixa amb sortida al carrer Carreta per tal de donar-hi un ús públic i poder impulsar un pla de rehabilitació i usos a mig termini. La voluntat del CPS va durar ben poc perquè a partir de 2019 es va deixar de fer el manteniment bàsic que s’hi feia i un parell d’anys després aquell espai es va tancar de manera permanent; actualment és impracticable i el mateix abandonament i descurança que la resta de l’edifici. El silenci imperant des dels Museus de Sitges, com en el cas de Can Llopis, continua essent la característica de la seva gestió.
L’interior de la casa, ara buit del seu contingut –en la seva major part tancat als magatzems de la Diputació, llevat d’una petitíssima part del mobiliari més noble que va ser restaurat pel Consorci del Patrimoni de Sitges i avui dia forma part del Museu de Maricel– és d’una fragilitat extrema. A la planta noble hi ha zones declaradament ruïnoses, i la decoració i les pintures al fresc de les parets i dels sostres ja són irrecuperables.
Més despropòsits: enrunament i especulació
A l’espai que ocupava l’antic hort es van produir més despropòsits. El 2008 va caure enrunada la casa del pagès annexa a l’hort, un edifici del segle XVIII; ni l’Ajuntament ni la Diputació havien mogut un sol dit per conservar-la. El 2011 una part de l’espai del jardí que havia estat cedit per les anteriors propietàries en arrendament per fer-hi un bar a l’aire lliure –recorden, el Flamboyant?– va ser reconvertit per l’Ajuntament en edificable en una operació de pura especulació urbanística consistent en la construcció d’un edifici de pisos on hi havia de ser espai verd. I, encara, hi va haver un projecte redactat des de la Diputació de Barcelona amb llum verda per part de l’Ajuntament comanat pel PSC, per carregar-se la part més antiga del casal, que data del segle XVI, per fer-hi un edifici d’aquells de vidre per posar-hi la biblioteca. Un projecte al qual l’oposició municipal del moment s’hi va oposar.
Si ho vols anar entretenint, encarrega un estudi
Fa poc més d’un any, el 5 de març de 2025, els Museus de Sitges van convocar una reunió amb una empresa externa que la Diputació havia triat per fer un projecte sobre els usos de Can Falç, sense afrontar la situació d’emergència en la qual es troba l’edifici. És un exemple més de la política intencionada de disrupció que la Diputació practica, perquè des de 2013 existien informes al respecte i plans d’usos aprovats als Museus de Sitges, sobre els quals la direcció dels Museus de Sitges va efectuar una compareixença pública pel febrer de 2015; a la vista dels resultats sembla tot plegat ha anat a parar al cistell de la brossa. En la reunió del març de 2025 alguns dels assistents vam demanar abans que res un informe sobre l’estat actual de l’edifici abans que parlar d’usos. Del resultat d’aquella trobada no se n’ha sabut res més. Mentrestant, la façana de Can Falç cada vegada està més escrostonada, les plantes més abandonades, els batents de finestrals i balcons més fets malbé, l’interior més enrunat i el silenci dels seus responsables més ensordidor.
L’antic hort que l’Ajuntament va destruir ha estat objecte d’un projecte recent que té per objectiu “transformar aquest espai emblemàtic en un refugi bioclimàtic, integrat dins del Pla Clima 2050, per convertir-lo en un lloc més sostenible, accessible i adaptat a les necessitats actuals de la ciutadania. La intervenció busca recuperar un espai patrimonial degradat i transformar-lo en un pulmó verd i un punt de conscienciació ambiental”. Vist el PowerPoint de la presentació la restauració patrimonial hi és d’esquitllentes i la referència al casal –denominat masia, quan mai n’ha estat– és pràcticament inexistent. Falta saber com es financia i quants anys durarà la seva execució.
Mentrestant, l’edifici pot anar caient a trossos, perquè, ¿importa a algú dels que tenen poder de gestió, decisió i obligacions de conservació, el present i el futur de Can Falç?
Per si de cas, ja fa una temporada que, d’acord amb l’arxiver, en Borja Álvarez, vaig inventariant i catalogant el riquíssim i interessantíssim arxiu de Can Falç que l’any 2000 va ser ingressat a l’Arxiu Històric de Sitges. Almenys, si l’edifici cau ens en quedarà la memòria.
