MARC YLL ALBALADEJO
Parlar d’energia verda és una bona notícia. Vol dir que cada vegada som més conscients que la manera com produïm i consumim energia té conseqüències sobre el clima, l’economia i la qualitat de vida. A Sitges ja fa temps que sentim parlar de plaques solars, autoconsum, aerotèrmia, comunitats energètiques i professionals que ajuden a fer el canvi possible. Tot això és necessari i forma part del camí.
Però hi ha una pregunta prèvia que sovint queda en segon pla: abans de pensar com produïm energia, no hauríem de preguntar-nos quanta energia necessiten realment els nostres edificis?
Aquesta és una de les claus de la transició energètica en l’arquitectura. L’energia més neta és la que no cal consumir. I això no vol dir viure pitjor ni renunciar al confort. Vol dir fer edificis més ben pensats, més protegits i més agradables de viure. La bona notícia és que aquests dos objectius –reduir la demanda i produir de manera renovable– es reforcen mútuament. Un edifici ben resolt necessita menys potència instal·lada, treu més rendiment de cada placa solar i fa que qualsevol inversió en renovables sigui més eficient.
Els edificis representen al voltant del 40% del consum energètic a Europa. Però darrere d’aquesta xifra hi ha una realitat molt concreta: la majoria dels habitatges del nostre parc edificat –molts construïts dècades enrere, sense aïllament ni criteris climàtics– consumeixen molt més del que haurien de necessitar. No perquè la gent malbarati, sinó perquè els edificis treballen en contra de les condicions naturals en lloc d’aprofitar-les.
La lògica hauria de ser senzilla. Primer, reduir la demanda: que l’edifici necessiti poca energia per estar bé. Després, millorar l’eficiència dels sistemes. I finalment, cobrir aquesta energia necessària amb fonts renovables. Les plaques solars o l’aerotèrmia funcionen molt millor quan l’edifici que tenen al darrere no malbarata energia. No és un ordre que resti importància a la tecnologia; és l’ordre que en treu el màxim rendiment.
En el nostre clima mediterrani, la tradició constructiva ja havia resolt moltes d’aquestes qüestions. Els patis interiors, les galeries, els porxos, les persianes de llistons o les parets de pedra gruixuda no eren capricis estètics: eren respostes intel·ligents al clima. Sabíem com guardar la frescor de la nit, com bloquejar el sol d’estiu i deixar-lo passar a l’hivern. Una bona ombra, una persiana exterior o una coberta ben aïllada poden ser decisions energètiques de primer ordre, a vegades tan efectives com qualsevol nova instal·lació.
A Sitges, on conviuen habitatges antics, edificis poc aïllats, segones residències i noves necessitats de confort, el repte és doble: produir energia verda i aconseguir que els edificis necessitin menys energia per oferir més benestar. No sempre cal una gran obra, però sí criteri tècnic i coneixement del lloc.
La transició energètica no hauria de ser una cursa per consumir el mateix però amb una font més neta. Hauria de ser una oportunitat per necessitar menys, viure millor i produir de manera renovable allò que encara necessitem. Professionals, instal·ladors i comunitats energètiques fan possible la segona part. L’arquitectura –i la manera com projectem i habitem les nostres cases– fa possible la primera.
Per això, l’energia verda no comença només a la coberta. Comença a les parets, a les finestres, a les ombres. I en les decisions que prenem sobre els nostres edificis abans d’encendre cap màquina.
